Què implica per als ciutadans?
Per a qui habiti aquestes noves construccions, la normativa pot traduir-se en un menor consum d’aigua potable i, potencialment, en factures més baixes. Però més enllà de l’estalvi, també es busca fomentar una cultura de cura de l’aigua, involucrant la ciutadania en la sostenibilitat urbana.
Clar està, no tot és tan senzill. Instal·lar aquests sistemes requereix una inversió inicial que no tots els promotors o propietaris estan disposats (o poden) assumir fàcilment. A més, mantenir-los en bon estat implica un compromís tècnic i econòmic constant.
Crítiques i oportunitats perdudes
Tot i que l’ordenança representa un avanç, no ha estat exempta de crítiques. Diversos col·lectius socials i ambientals —com CICrA Justícia Ambiental— han assenyalat que el text final no va incorporar moltes de les propostes ciutadanes sorgides al Consell per a la Sostenibilitat. Aquestes propostes anaven més enllà del reciclatge d’aigües grises i incloïen mesures d’estalvi estructural, com airejadors, cisternes de doble descàrrega o mecanismes per controlar el consum dels grans usuaris.
Tampoc no s’ha apostat per establir mecanismes de seguiment i control que garanteixin el compliment real de la normativa. La sensació general és que, tot i que s’ha fet un pas, s’ha perdut l’oportunitat d’avançar cap a un model encara més ambiciós i participatiu.
I els sistemes biològics? Una incoherència tècnica?
Un aspecte tècnic que genera importants dubtes és l’aplicació del RD 487/2022, que regula la prevenció i control de la legionel·losi, especialment pel risc que implica l’ús d’aigües grises. L’ordenança municipal estableix que tots els elements dels sistemes de tractament han d’estar preparats per resistir desinfeccions amb 30 mg/l de clor lliure residual.
Aquí és on surten les contradiccions: tot i que l’ordenança permet l’ús de sistemes biològics —com la fitodepuració o biorreactors amb microorganismes—, aquest tipus de desinfecció resulta inviable pel seu funcionament. Les plantes i bacteris que depuren l’aigua no poden sobreviure a aquestes concentracions de clor, i si la normativa exigeix cloracions periòdiques o preventives, aquests sistemes quedarien desactivats o destruïts.
És cert que es podrien “resembrar” els microorganismes després de cada cloració, però això implica costos, retards i un coneixement tècnic que difícilment encaixa amb la realitat d’una instal·lació domèstica o comunitària. La normativa sembla pensada més per a sistemes físico-químics o mecànics, deixant en l’aire com es garantirà la viabilitat real de les opcions biològiques, tot i que s’hi contemplin al text.
A més, no hi ha garantia que els sistemes biològics puguin recuperar-se completament després d’una cloració de xoc, fet que genera dubtes seriosos sobre la seva viabilitat a llarg termini. Així que, com sempre, la responsabilitat recau en el titular de la instal·lació, que haurà d’assumir les conseqüències: disseny adequat, manteniment, avaluació de riscos i possibles costos per tractaments extrems. La normativa permet solucions naturals, però alhora les deixa en una situació molt fràgil davant els requisits sanitaris actuals.
El camí cap a una ciutat resilient
Malgrat les seves limitacions, la nova ordenança representa un canvi de paradigma. Per primera vegada, l’ús eficient de l’aigua es planteja com una obligació legal en el disseny urbà. Això podria obrir la porta a futures mesures més ambicioses, sobretot si altres ciutats segueixen l’exemple de Barcelona i perfeccionen el model.
Però perquè aquesta transformació sigui realment estructural, serà clau resoldre contradiccions com la mencionada i garantir que la normativa no només digui quins sistemes estan permesos, sinó que creï les condicions tècniques i legals perquè funcionin de debò.
Al final, la pregunta no és si hauríem d’aprofitar les aigües grises, sinó per què hem trigat tant a fer-ho. En un context d’emergència climàtica i escassetat hídrica, cada gota compta, i cada decisió —per tècnica que sembli— reflecteix un model de ciutat i de societat.