Barcelona aposta per les aigües grises: solució sostenible o oportunitat perduda?

Barcelona ha fet un pas endavant en la lluita contra la crisi hídrica amb una nova ordenança que impulsa l’ús d’aigües grises als edificis. Però, és realment un canvi transformador o es queda curta davant la urgència del moment?

Una normativa amb objectius clars

A finals de juny, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’Ordenança d’aprofitament d’aigües grises, amb el propòsit d’avançar cap a una gestió més eficient de l’aigua i complir els compromisos del Pla Clima. Aquesta normativa estableix que els edificis de nova construcció —i aquells sotmesos a grans rehabilitacions— hauran d’incorporar sistemes per recuperar i tractar les aigües grises.

El canvi no és menor: s’estima que afectarà el 70 % dels nous habitatges, el 100 % dels hotels i prop del 90 % de les instal·lacions esportives, amb un estalvi previst de 136.000 m³ d’aigua potable l’any. A més, la mesura es complementa amb l’ampliació de la xarxa d’aigua freàtica, una altra font alternativa no potable.

Què implica per a la ciutadania?

Per a les persones que visquin en aquestes noves construccions, la normativa pot traduir-se en un menor consum d’aigua potable i, potencialment, en factures més baixes. Però més enllà de l’estalvi, també es busca fomentar una cultura de la cura de l’aigua, implicant la ciutadania en la sostenibilitat urbana.

És clar, no tot és tan simple. Instal·lar aquests sistemes requereix una inversió inicial que no tots els promotors o propietaris estan disposats (o poden) assumir fàcilment. A més, mantenir-los en bon estat implica un compromís tècnic i econòmic constant.

Crítiques i oportunitats perdudes

Tot i que l’ordenança representa un avenç, no ha estat exempta de crítiques. Diversos col·lectius socials i ambientals —com CICrA Justícia Ambiental— han assenyalat que el text final no va incorporar moltes de les propostes ciutadanes sorgides al Consell per la Sostenibilitat. Aquestes propostes anaven més enllà del reciclatge d’aigües grises i incloïen mesures d’estalvi estructural, com airejadors, cisternes de doble descàrrega o mecanismes per controlar el consum dels grans usuaris.

Tampoc no s’ha apostat per establir mecanismes de seguiment i control que garanteixin el compliment real de la normativa. La sensació general és que, tot i haver fet un pas endavant, s’ha perdut l’oportunitat d’avançar cap a un model encara més ambiciós i participatiu.

I els sistemes biològics? Una incoherència tècnica?

Un aspecte tècnic que genera dubtes importants és l’aplicació del RD 487/2022, que regula la prevenció i el control de la legionel·losi, especialment pel risc que implica l’ús d’aigües grises. L’ordenança municipal estableix que tots els elements dels sistemes de tractament han d’estar preparats per resistir desinfeccions amb 30 mg/l de clor lliure residual.

Aquí és on sorgeixen les contradiccions: tot i que l’ordenança permet l’ús de sistemes biològics —com la fitodepuració o els bioreactors amb microorganismes—, aquest tipus de desinfecció resulta inviable per al seu funcionament. Aquestes concentracions de clor comprometen seriosament la viabilitat de molts sistemes biològics i, si la normativa exigeix cloracions periòdiques o preventives, aquests sistemes quedarien desactivats o destruïts.

Sí, es podrien “resembrar” els microorganismes després de cada cloració, però això implica costos, retards i un coneixement tècnic que difícilment encaixa amb la realitat d’una instal·lació domèstica o comunitària. La normativa sembla pensada més per a sistemes fisicoquímics o mecànics, deixant en l’aire com es garantirà la viabilitat real de les opcions biològiques, malgrat que es contemplin en el text.

A més, no hi ha garantia que els sistemes biològics es puguin recuperar completament després d’una cloració de xoc, fet que planteja dubtes seriosos sobre la seva viabilitat a llarg termini. Així doncs, com sempre, la responsabilitat recau en el titular de la instal·lació, que haurà d’assumir les conseqüències: disseny adequat, manteniment, avaluació de riscos i possibles costos derivats de tractaments extrems. La normativa permet solucions naturals, però al mateix temps les deixa en una situació molt fràgil davant dels requisits sanitaris actuals.

El camí cap a una ciutat resilient

Malgrat les seves limitacions, la nova ordenança representa un canvi de paradigma. Per primera vegada, l’ús eficient de l’aigua es planteja com una obligació legal en el disseny urbà. Això podria obrir la porta a futures mesures més ambicioses, sobretot si altres ciutats segueixen l’exemple de Barcelona i perfeccionen el model.

Però perquè aquesta transformació sigui realment estructural, serà clau resoldre contradiccions com l’esmentada i garantir que la normativa no només digui quins sistemes estan permesos, sinó que creï les condicions tècniques i legals perquè funcionin de debò.

Al final, la pregunta no és si hauríem d’aprofitar les aigües grises, sinó per què hem trigat tant a fer-ho. En un context d’emergència climàtica i escassetat hídrica, cada gota compta, i cada decisió —per molt tècnica que sembli— reflecteix un model de ciutat i de societat.